sí sí, ja ho sé que fa un montón de temps que no parlo de la bruja blanca, però és que clar...

fa cosa d'unes tres setmanes va haver-hi una super farra de cangrejas a can matas, celebrant a més que l'abel gel s'hi havia traslladat a viure, i quan vaig arribar-hi, tard, perque venia d'una farsa, arribo, faig uns volts, jalu algo, i després de sopar en aquella súper cuina que tants anys feia que no trepitjava, surto cap a l'era a fer el cafetó i el peta, i allà sota els pites porum, com una aparició repentina, allà estava ella, la bruja blanca, guapíssima com sempre, i com no, espectacular...
vaig tenir la súper sort de que vem seure junts allà a xerrar un ratet, més de mitja horeta bona, vúníssima, i que si tal i que si qual... que no, ja no viuen a tiana, sinó a montgat, al turó del mar, en una de les tres torres aquelles súper altes, a veure si hi vaig un dia a visitar-les... i em va parlar de la Señora Harpo, que ara està de viatge, però que de tant en tant arriba i sempre porta un munt d'històries espectaculars per explicar...
espectacular, sí...
ja tinc ganes de conèixer-la
miss harpo

després, abans d'ahir, barça champions prèvia, guanyem 4-0, vien, va nem a fer una birreta, passem per aquí i per allà, què, arribem al xiringuitu o què?
venga va nem! ui, que ja tanquen,o què?
nono, encara ens donaran una cerveseta, i tant, i... oh! qui arriba ara!
mira, la brujita amb la seva colega la maria, ole!
guai, tal i qual, i tant i tant, comencen a sortir xispes, brillem en l'aureola d'energia que es deu projectar al nostre voltant cada cop que ens trobem, perquè se sap i se nota, mola molt, hasta el wallace se'ns acosta dient esteu locus vosaltres dos, i esteu fets l'un per l'altre, va, neu i caseu-vos ja, caseu-vos!
haha, jo dient que encara no, d'aquí set anys, potser...
la qüestió és que de cop a la colega, la maria, se li va girar feina i va dir qué, vamos o qué? moi, te vienes, va nem, haha, i vaig pirar amb la bruja blanca i la seva colega a buscar un colega d'aquesta i cap a casa seva, perquè ja no viuen aquí tiana, sinó a montgat, al turó del mar, en una de les tres torres típiques aquelles tan altes, al sisè pis, i quines bones idees i quines paraules tan belles que sortien dels seus llavis, i quina boca gran i apetecible, més de dues o tres hores a la terrasseta xerrant i explicant-nos coses, amb la jungla al fondo, i ella impressionant, desplegant tot l'abanico de penya diferent que corre per dins seu, en vaig arribar a veure més de sis o set de noves, i que guapes totes...
ui, que comença a clarejar, hòstia sí, tu què fas?
i comque sóc un hiinyat, em rilo i no se m'acudeix res més que dir vuenu, jo niré tirant amunt, cap a casa, no se'm passa pel cap una tonteria tipu a no ser que em convidis a dormir, o algo per l'estil... no, tal i qual, un gotet d'aigua, i cap a casa, això sí, disfrutant del passaget i la increïble sensació que m'acompanya...

que macu perquè a més l'endemà, o sigui ahir, quan em llevo i tal, i començo a llegir, que és una de les primeres coses que faig cada dia, i comque estic flipant tant ara amb el City de l'alessandro baricco... i que bonic perquè allà al mig em vaig trobar una escena que acabava passant lo mateix que havíem estat parlant amb la señora harpo la nit abans, quan m'explicava les històries de tot lo que li passa amb els seus amics els nens amb els que tant i tan bé es relaciona...

com quan fa tres o quatre dies vaig llegir-me el capítol que el professor kilmar monroy, és a dir, mondrian kilroy, explica tota la seva teoria de les curves i monet i tal, i la mateixa tarda vaig a jugar a bàsket als teletubis, perquè han posat uns arus nous, però la meva bola està una mica desinflada, però aquí hi ha la manxa del guillem, doncs va, la inflo una mica, ja n'hi ha prou? per mi sí, però aquesta penya sempre volen que boti encara una miqueta més, va, li foto encara una miqueta més, i llavors es veu que em vaig passar, perquè de cop, i mica a mica, va començar a abonyegar-se, i l'esfera perfecta (o casi) que havia estat aquella pilota comença a convertir-se en una espècie de figura de corves extranyes, i cada cop costa més jugar a basket i tirar i botar, i a mi em recorda al professor mondrian kilroy i la seva teoria de les corves i monet i la realitat, i van passant els minuts, fins que dic, sesnse saber-ho, va, últim tiru, i tiru des de sota l'aru, la foto, i quan la bola cau i toca el terra PAM!! se sent i explota, vuníssim, hahaha, el jsu, amb qui estava, petant-se de risa amb aquesta rissa estruendossa seva que li surt a vegades quan algo el fa explotar a carcajades
hahahahahahaha...

i quines bones vides que jugueu, penyita...