doncs he estat treballant en la creació d'un nou blog sobre els mortimers, "no es mortimer todo lo que reluce", en el qual s'anirà informant de l'evolució de les vides d'aquest jovent en hore no-de-mortimers, és a dir, aquelles feines que fan el mortimers out-mortimers. aquí us el linko:

http://demortimersgang.blogspot.com/

pel que fa a tot això dels mortimers, també comunicar que sí, que ja s'estan tancant les dates de nadadales per aquesta temporada, la novena de l'espectacle del jisàs en ruta, qui ens ho hagués dit!
aquest any tenim 7 ò 8 bolos de moment, i encara estem a l'espera de que en caigui algun altre...

del tema dels llibres em trobo molt millor, ja em vaig acabar les memòries del sr. schnabelewopski, em vaig llegir un parell de contes més de la ciutat seca del roger tartera, i ara he començat la Pandora al Congo, que me'l va regalar la Gemma aquesta setmana...
guapa!
què? ah, sí, la pasta de dents de moçambique ja ha aparegut, amb un desgast lleugerament superior al que hagués tingut si l'hagués utilitzat només jo, però està en molt bon estat i es troba molt millor...
no vaig arribar a preguntar res ni res, vaig deixar passar els dies i va aparèixer per casualitat allà al lavabo...
bien

ja tenim llum, avui al mgdia ha saltat i al final es veu que era un fusible que s'havia fós.
normal!
de lo que dèiem dels llibres l'altre dia, una curiositat d'aquelles, perquè ara amb el que m'estic llegint no m'està costant tant concentrar-me i anar-me'n-hi.
vaig vacil·lar un parell de dies entre un d'un psicólogo que em va passar l'ari e un de contes del roger tartera, la ciutat seca, però finalment vaig caure de nou en les famoses memorias del señor schnabelewopski, del henrich heine, que fa com dotze anys me l'havia començat i el vaig deixar perquè m'aburria, i després molts cops me l'he mirat però no m'hi ha acabat de tirar fins ara, i de cop m'està gradant molt...

però no és d'això que volia parlar avui, sinó de la pasta de dents
perquè aquesta setmana he encetat la pasta de dents que em vaig comprar fa un any a moçambique, on era ara fa justament un any...
sí, curiosament és un dels souvenirs que em pillo a vegades quan vaig a llocs, em sembla que va començar al perú, quan un dia per chincha estàvem fent un volt per un mercat esperant no sé què i de cop, allà per allà al mig, ressorgint d'entre totes les coses, hòstia, un moment que ara ha caigut una pintura que tinc aquí a l'habitació, de moçambique justament, ara que en parlava...
bueno, doncs ho explico bé:
de cop entre tota la multitut de coses i cosetes en aquell atapaït mercat de chincha, perú, tot d'una sobressortint entre tot el demés, unes lletres cridant-me: kolynos!
clar, jo fins alhesores no sabia què era el kolynos, però l'havia sentit anomenar molt, sobretot pel text del cortázar de la gran costumbre, de kolynos y good year, i clar, good year jo sabia què era, eren uns pneumàtics i tal, però kolynos no, com el corta-plumas que un dia ho vaig buscar a la wikièdia, però kolynos no ho habia sabut abans fins que el vaig descobrir en aquell mercat i me'n vaig pillar un parell de tubos.
tot i que per la freqüència amb que em rento les dents els tubs de pasta dentífrica em poden arribar a durar més d'un any, intento que això no arribi a passar, i sembla ser que ho vaig aconseguir perquè ja fa dies que se'm va acabar el segon, i fins i tot he tingut temps d'encarregar-ne cada cop que sento que algú ha de viatjar per llatino-amèrica, com per exemple quan l'isaac i el politus van baixar a l'aconcagua, o a la tierra de fuego com a mínim, i me'n van enviar un tubet...
és el que ara se m'acaba d'acabar i per això he començat el de moçambique, aprofitant que fa una any que hi era, i avui quan he arribat i m'he anat a rentar les dents he vist que no hi era...
que raro
potser l'ha pillat en guillem, que anava a madrid...
això espero, perquè si s'ha perdut estic perdut
clar, és que tampoc no semblava de moçambique, era com yanki i tot...

en fin, lo dels mortimers
que es veu que ara farem un blog nou que de ben segur ben aviat anunciarem aquí: no es mortimer todo lo que reluce, que inclourà actualitzacions paulatines de les diferents activitats dels mortimers tant a dins com a fora dels mortimers.

això és un muntatge amb el que he estat treballant aquests dies, que tot i que no n'és l'èopca és ara que l'he editat i aquí us el penjo...
fins ara!

són els mortimers, els mortimers!
potser sí, això sembla, com a mínim...
on són, qui són, els mortimers...
bé, mentre seguim buscant respostes anirem preguntant...

per exemple, coses més personals, va....

sí, a mi al matí el que més me'ncanta és llevar-me, fer-me una dutxa escoltant música, i llavors fer-me un cafetó fumant-me un peta o un cigarret de pueblo, segons el dia, i això sí, llegint.

és la meva hora, és quan jo llegeixo, com una manera de conectar-me amb l'altra realitat.

és com que quan em llevo encara vaig molt adormit, connectat amb l'altra dimensió, per on he estat volant entre somnis i divaguéos, i per entrar en la realitat que normalment s'anomena més "real" em va molt bé aquesta estona de lectura d'altres realitats paral·leles, intermitges, a mig camí entre el món dels somnis que acabo d'abandonar amb el meu cos intangible i el món per on em desplaço amb el meu cos físic...

passa que clar, llavors em passa com en aquelles películ·les que un personatge comença a explicar una història i al cap de tres segons el que està explicant apareix a la pantalla com a història i es converteix en la realitat de la pel·lícula.

(poso les eles egeminades on em dóna la gana, sí...)

buenu, i llavors, a mi em passa lo mateix, és com que entro en aquell món, en aquella realitat, per exemple darrerement en el llibre que m'he acabat avui, Así era Ivor Trent, en el Londres dels anys '30, i sus personajes i sus calles i sus barrios con sus historias, etc...

clar, llavors, la gent de casa ja saben que fins que no acabo de llegir és com que no em conecto amb la realitat on ells estan, i normalment ja m'ho respecten molt de no venir-me a dir coses i tonteries fins que acabo el cafè i el piti...

passa que a vegades sí, que em diuen algo.

llavors clar, em desconcentro, en realitat tampoc no li faig cap servei a ningú responent-li una tonteria que no puc ni raonar, perquè comque encara no estic connectat a la seva realitat és evident que tampoc no he pogut escoltar bé la pregunta, i és terrible perquè llavors em costa un montón tornar al món on era, Chelsea, Potiphar Street, Rosalia Vivian...

i no només això, clar, llavors la paranoia creix, perquè de cop estic llegint i sento els passos d'algú que s'acosta pel passadís, i potser aquest algú no ve a dir-me res, però potser sí, clar, i aquesta por fa que sense que em diguin res jo ja em puc desconcentrar del llibre, només de la por de sentir algú que s'acosta i potser vol conectar-se amb mi...

ah, i més encara, potser de vegades no cal ni que vingui ningú, potser si sento algun soroll de porta, o semblant, ja em pot agafar la por de que vindrà algú caminant, cosa que ja he descobert que també em desconcentra i és terrible...

sobretot en els dies com avui, que m'acabo el llibre, és un dia que m'agrada especialment estar relaxat i concentrat en el final, en el llibre, en la realitat on puc estar...

sí, ja ho sé deu ser una tonteria ben grossa de pijeria del primer món, però ja passa, és així, tothom deu preferir que no el molestin mentre fa coses i està concentrat en fer-les, potser a mi en altres moments no em fa tanta falta que no em desconcentrin, però en aquests primers deu minuts del dia, o vint, és igual, pues no sé, em costa que no em foti una mica que algú se m'acosti amb una tonterieta...

que no ho veieu que no hi sóc, encara?

bueno, clar, tot això sempre que parlem de tonteries i tonterietes, en cas de que es tracti d'algun afer important o d'extrema urgència, s'entén que no conta, qualsevol moment és bo...

per exemple:



bueno, ara no em venen exemples clars ni de guassa...



vaig per escriure algo sobre els mortimers, doncs...

què dèiem?

ah sí, ja vem actuar a la plaça catalunya amb el pau, i després encara hem fet alguna cosa més, com per exemple reunions.

enviament de material, parlades bones de diferents temes, coses d'aquí, coses d'allà, lo de la roba estesa de la magalí amb la rosa mai, el jsu i jo n'hem estat gravant les músiques i efectes...

diu que estrenen el dia 23 a igualada, al teatre de l'aurora, i justament és el dia que toquem amb el pau a girona, sort que ho fan tot el cap de setmana i podrem anar-hi el dissabte o el diumenge...

sort!

i molt bona sort perquè sí, clar...

i a l'aúpa!!

i llavors començàvem el curs
perquè l'estiu, tot i no haver finalitzat oficialment, començava a cabar-se i es notava, la pluja havia arribat i semblava realment que ja fos tardor
els mortimers encara existien, us ho podeu ben creure, encara que potser d'una manera diferent per tots i cada un dels que ens els imaginàvem així o aixà, d'una manera o d'una altra, d'aquesta i d'aquella i de lo que no sabíem però acabaria existint
era una realitat
en aquell moment just s'acabava l'estiu i ens comen´`avem a posar les piles en diversos projectes.
per esemple, en maus era a punt de marxar cap a marsella, a la fayar, o no sé com s'escriu, tot i que abans encara actuaria amb nosaltres a la plaça catalunya de barna dins la programació de les festes de la mercè d'aquell any.
el bolo era amb en pau riba, i també amb els muu i els mil simonis i l'aina, perquè era un directe del virus laics, aquest cop amb copul·lacció final amb una versió ballable del dansardana i una colla castellera penetrant la rotllana de sardanistes a mode de fal·lus català...
ui, clar, i tot lo de l'stand de cooperació on jo havia d'estar currant, i lo de l'asha miró i pallassos sense fronteres, i mitja festa major de tiana ja havia passat, enmig de concursos i jam sessions al pard¡c del doctor mascaró, jo em preparava per acompanyar musicalment l'endemà en miquellarro, que feia el pregó oficial d'aquell any per les festes de sant cebrià, i havia muntat un bon pollito bastant guapu
també putada, o possible putada, l'amenaça de pluja que regnava constantment al nostre voltant, després d'un calurós istiu amb només un dia de pluja el dia que el tour de frança passava per tiana, de cop s'havia fotut a ploure just el dia que començàven les classes i el curs oficial dels escolars catalans, i d'arreu de rodalies...
hi havien obres al carrer, ben girats els representants del poble que considerant-se autoritats pertinents havien cregut oportú de carregar-se multitut de seres i voreres i escales mítique i carrers, i seguien les màquines treballant a ordres dels obrers, molts en ple ramadan, que sota sol i pluja foradaven el poble i li feien coses per allà dins, posant-hi tubs i tapant sots
després també estava content per moltes altres coses, i trist per unes altres, perquè és clar, n'hi seguia havent-hi tanta, de locura, que era de vegades insuportable per les nostres essències físiques, pels nostres esperits, pels cossos que érem i tot allà semblava no poder continuar ja molt més temps d'aquella forma, amb aquella fórmula, per aquell camí
però els robots seguíem com si res fent i desfent les coses a la nostra, sense enterar-nos-en i com si realment no passées res, com si no estigués tot fet una merda i nosaltres dissimuléssim, perquè clar, tampoc no era culpa nostra i no hi podíem fer pas gran cosa, què ens quedava sinó dissimular i seguir-nos enganyant, pensant que quan tot peti petarà, illavors ja descidirem, o algú decidirà, què es fa...
buenu, sí, clar, però em trobo molt millor, sí
oi tant!
la meva doctora nestaria orgullosa
si trobo alguna manera de fer-li arribar els informes, o si n'arribo a saber alguna cosa o conèixer-la, tot serà diferent, sí, tot canviarà, o potser no, però tant se val
tenim gripal

us en recordeu, quan escribia habitualment, o casi, quan almenys de tant en tant algun dia em conectava i escribia alguna cosa per aquí...?
haha, sí, jo sí que me'n recordo, molava...
i què?
clar, és que tinc molt la sensació de que és com més d'hivèrren, això de la internet, com allò que passa a vegades amb alguns llbres, que no te'ls llegiries per res al mig de l'istiu tiu saco tiu, o al revé, llivres que mai de la vida me'ls podria llegir a l'hivern...
pues lo mateix amb això de les èpoques, no?
fases
tot són fases, clar
i fasetes i sub fases més petites dins d'aquestes fases més grans, grans fases diríem fins i tot...
pues això doncs, sí, l'un dos tres va molar molt, i sembla que foti set anys ja...
durant el juliol encara hem estat currant una miqueta, entre lo de la vall d'aran, el ple de riure, el cerka'l de piera, on vem fer una bona xandriada amb el vlidividivisnisss...
en fin, vones pensades, i després encara he estat una settimaneta per les itàlies, pompei, napoli, roma... vestial!
ací us deixo alguns fragments de les escenes de romanos que vem estar gravant a pompeia, on a més també vem estar treballant d'arqueòlegs, perquè els pare de l'àngela, una noia de les que va venir de viatge, és arqueòleg i estava currant allà, i ens va colar, sí, vem entrar de gratis i encara ens van demanar si els podíem ajudar a tapar un forat, i vem treure una àmfora...
bones idees, sí, l'arqué, l'uri, l'àngela, la gemma i jo. ah, i la mantovani, que es va quedar a roma, perquè ella és romana...
vale doncs, demà us ho explico tot!

sísísí, nemi nemi nemi...
ja ho tenim això, hem acabat com aquell qui diu del tot avui
ahir desmontaje feroz i avui acabar d'últimar darreres missions, vilanova, vic, les cortines, la màquina de palomitas, carrega, descarrega, monta, desmonta...
re tullits estem, i clar, que no se pari de cop, la cosa, que el cos no està preparat per aquests frenassus tan percipitats...
per sort encara tenim coses, i més que en vénen i vindran.
de moment anem cap a la vall d'aran aquest cap de setmana, i després enganxem amb lo del ple de riure i el famós bolo de piera, onta farem el que se'n diria o podria dir vlidivisniss, la mixtura de diferents números que tenim i en estat de preparació, per no dir que només cal acabar d'ordenar les cosetes i muntaru una miqueta, pero el material ja hi és, o sea que...
vale
bien, sí!
el festival ha molat molt, clar, molta gent, casi cada dia ple, i bestial.
el dia dels manel a tope, es van acabar les entrades una hora abans, i la gent arribava i no podia entrar, l'endemà divendres, el dia del monty, potser es el dia que no es va acabar d'omplir la carpa del tot a petar, però igualment deunidorns, no es veia buida no, com algun cop havia passat en alguna edició anterior que es veia la grada més pobre, que va! aquest any a tope, i com va molar lo del monty, amb el pipo i el nan i su banda i tal
i la gala també bestial, una mica llargueta, coses de descontrol de minutatge i artistes que s'apunten a última hora, com la carla, o els galindos, que fins fa un mes no sabíem segur si venien o no...
en fin, tot brutal, molt cansats, però molt contents, i tot lo de muntar la carpa del circ bover als teletubis i tot lo que s'hi va fer, des de l'espectacle de satrup mateix, fins als tallers, les escoles, els espectacles de tarda d'entre setmana...
que estem locus penya, no se puede, no se puede no...!?!
buenu, així és la cosa
i que ho fem perquè volem clar...
demà normal, i a la nit vaig al teatre, ole i ole i ole, el teatro de los sentidos...
bién...!!!

eren bones idees, i tant
havíem acabat ja el nacional, després de sis bolos en tres caps de setmana i havia estat prou guai
se rumorejaven coses, i molaven, molava...
sí, me'n recordo
quins dies de primaver-istiu, tiu saco tiu
llavors clar, ja estàvem posant-nos a currar fort amb tot lo del tema de l'un dos tres del pallasso, que aquell any s'havia de celebrar del 26 de juny al cinc de juliol a Tiana, cinquena edició, i topiter...!!
sí, molava.
aquella tarda tenia una saig a l'institut del teatre amb l'arqué, que li havia de tirar les músiques que havíem gravat amb en jsu per l'escena d'animales nocturnos, no es un buho, es una lechuza!
també me'n recordo de la Sipuca, la Ndío Sipuca, la gateta que havia arribat a casa amb menys de dos mesos d'edat, i com saltava i gambaba i feia coses molt bones que feien tanta rissa...
hahaha
sisisi
molaven i me'n recap, enrecap de trocar...
després vaig enrecordar-me'n d'un dia que havia dinat, i vaig pensar en dinar aquell dia també
era una cosa bona dinar, diria que ens agradava molt
segurament en aquell moment vaig decidir aixecar-me i preparar-me per disposar-me a fer alguna coseta bona que ens pogués agradar i alimentar per seguir fent coses, i coses, i més coses...
com ens agradava fer coses i coses...