no puc dir que no
però sí, puc dir que sí
la veritat és que torno a estar en una d'aquestes èpoques, o fases, no sé de què parlo i m'és igual.
bastant a l'estana, que se'n diu, normal, per aquí tiana, per casa, i pels alrededores próximos, poqueta cosa, poca activitat.
si voleu ja us ho explicaré més clarament.
per exemple, alguna cosa així: dijous vaig fer un bolo xandri 100% amb en joni, que quan s'hi posa déu ni dó com el posseeix el xandrisme.
inexplicable.
també estem començant a preparar el projecte d l'un dos tres del pallasso per l'edició d'aquest estiu que ve, que ja serà la cinquena.
divendres hi ha una fiesta de miedo a can boter, per l'aniversari d'en lluc, que avui en fa trenta.
i dissabte calçotada aquí al parque del dr. mascaró, per sant valentí al carrer sant valentí. espai-temps, gran coincidènica, i màgica.
l'endemà dilluns tinc un bolo guapu amb els parents d'en bufa, en xavi lozano i el guillem, que comque en marc vila se n'ha anat a japó amb la maia uns dies de vacances, no pocdia ser-hi, i m'han pillat de substituto. mola, a veure si me'n sortiré bé amb els sets i els cincs amb la aella i tal...
i la setmana que va alguna farsa, que sempre mola.
no sé per què més a vegades estic content, i també a vegades ben enfonsat, clàssic.
allò del famós vaivén, quina puta merda tot, la vida és meravellosa.
suposo que hi han moments que sembla aquella cançó del pablo carbonell, que la seva dona el deixa però torna al cap d'un mes, i al cap d'una setmana torna a marxar, però torna al cap de tres dies, per torna a partir l'endemà i tornar al cap de set hores, i cada cop els intervals de temps són més petits, fins que la seva dona es converteix un una línia que no para de marxar i tornar, i llavors passa la dona de fer feines i la borra pensant que algú ha dibuixat aquella línia allà al mig.
el parelelisme els faig amb l'efecte aquest de que cada cop passa menys temps des d'una fase a l'altre, intento no fer jocs de paraules, perquè vaig llegir a algun lloc que són símptomes de coses, i llavors també jugo a flipar amb lo poc real que deu ser lo de per aquí fora, lo diferent que deu ser, o com deu ser, perquè jo no aconsegueixo tenir-ne ni puta idea, sempre depèn exclussivament del meu estat i de com jo ho percebi, per tant ni en un cas tinc raó ni en l'altre, simplement no tinc ni puta idea de què deu ser la realitat i com deu ser, cosa que em consola i m'entristeix a la vegada.
como mola penya!!!